Catalunya, que havia estat pionera en els serveis socials en la dècada dels anys trenta, es va trobar a partir del 1977 amb una situació dels serveis socials sota mínims. En aquests darrers 35 anys, s’han anat millorant molt des de diverses perspectives: el marc normatiu, el finançament, el marc competencial, la cobertura, la universalitat, però tot i aquestes millores encara no hem arribat ni a la mitjana dels països de la Unió Europea,ni a la que Catalunya es mereix en funció de la seva riquesa.

Els serveis socials han entrat en l’agenda política en els darrers anys i s’hi han consoldat però potser la crisi no ha permès que hagin rebut un tracte prioritari per part de les administracions públiques i la crisi ha tingut una incidència real en l’esforç financer i amb recursos que s’ hi ha destinat en els darrers anys.

Però no només és qüestió de destinar-hi més recursos, en aquest moment de retallades seria pecar d’innocència si penséssim que no afectaran, sinó de reforçar la voluntat política i la eficiència. Els serveis socials necessiten que els poders públics, en la seva globalitat, els vegin com un element estratègic en el desenvolupament de les polítiques públiques, amb implicació per a tots els nivells de l’administració pública, que ha de fer front a unes necessitats canviants i que afecta de forma molt general les ciutadanes i els ciutadans.