dinersCap a mitjans dels anys 70, la Cooperativa de Crèdit de Barcelona va fer fallida. L’Assemblea General de socis havia de prendre la decisió de dissoldre-la en una reunió extraordinària. Hi hagué un seguit d’intervencions explicant la situació, el per què s’hi havia arribat i què calia fer. En un moment de la reunió una noia, plorosa, va preguntar per què en el món de les cooperatives s’havia de parlar de diners. Durant molt de temps vaig pensar que era una anècdota xocant, i que potser reflectia el tarannà d’algun col·lectiu de l’època.

Avui, amb anys d’experiència com a consultor d’organitzacions no lucratives, i a més,  tresorer voluntari en dues entitats, me n’adono que el que va passar a l’assemblea de la Cooperativa de Crèdit era certament exagerat, però la tendència a no voler saber res dels diners no és pas una anècdota.

Indubtablement, hi ha manca de cultura econòmica.  És gairebé un axioma que les entitats no lucratives no poden guanyar diners, i això es tradueix en uns pressupostos que no preveuen excedents. Poques persones saben: qué és un balanç i un compte de resultats, o distingeixen entre el que hi ha al calaix i els guanys o les pèrdues d’un exercici. Les organitzacions que procuren gestionar-ho bé, arriben a saber que no s’ha fet mal ús dels diners. Les poques que recorren a experts en comptabilitat pensen més en passar auditories per no tenir problemes amb Hisenda, que no pas en aprendre què poden fer i què no, o saber on s’han guanyat i perdut els diners.

Administrar els diners significa admetre les limitacions de l’entitat: no es pot fer tot el que es vol, o el que es considera just. Ignorar aquestes limitacions i comprometre recursos inexistents és -segons la dita popular- treballar a la babalà (de l’expressió àrab que ve a dir “És en mans de Déu”, amb que despatxaven els pobres que demanaven caritat). Per cert, també ho fan les administracions públiques, però això són figues d’un altre paner.

No disposar de prou diners, o de prou recursos en general, vol dir sovint que no hi ha prou gent i/o institucions que comparteixin el projecte de l’entitat. Estan equivocats els altres quan no prioritzen com nosaltres, o hem d’explicar-nos millor i reconèixer que només comptem amb el que aporten els qui creuen en el projecte?