El 3 de desembre es commemora el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. Fou l’any 1982, en que l’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar aquest dia com a Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat per tal de sensibilitzar l’opinió pública sobre la igual dels drets, així com de la necessitat de fomentar participació en la societat de les persones amb discapacitat.

En un context com el que ens trobem en el que s’estan retallant pressupostos destinats al foment de l’autonomia personal (Llei de la Dependència), al suport als Centres Especials de Treball, etc, que afecten directament serveis adreçats a les persones que formen aquest col·lectiu, o es retallen els diners destinats al foment de la contractació i la formació ocupacional, que de forma indirecta també afecten moltes persones amb discapacitat; només ens podem preguntar quin tipus de societat estem construint.

Molts ens pensàvem que al benestar i el gaudi d’una situació de vida digna eren drets tant consolidats que difícilment es podien perdre.

Em permetré de fer una mica de demagògia, però crec que no hi ha més remei, perquè estem en un moment en el que la racionalitat ha deixat de ser important i estem entrant en l’època de la visceralitat.

Estem rescatant entitats financeres que han arribat on arribat per l’ànsia del major benefici, per la voluntat d’especular fins a límits indescriptibles i per la cobdícia d’uns gestors que encara han de veure, com a mínim avergonyida, la seva mala gestió.

Quina part del que hi destinem ens caldria per salvar els Centres Especials de Treballa, els Habitatges amb Suport, les Residències, els Ajuts per a cuidadors personals, etc? I encara em quedo curt en la llista.

Les entitats financeres són sistèmiques, diuen, i si cauen, caiem tots. No són sistèmics els suports a les persones amb discapacitat, o d’altres serveis socials? El primer que digui que no mirant a una d’aquestes persones als ulls, ho haurà de justificar molt, mentrestant, amb justificació o sense, els qui tenen responsabilitats polítiques potser no s’ho han pensat prou…esperem. D’altra manera no quedarà més remei que la resposta visceral. Fa falta una ètica política que hauria de permetre regular els límits de les retallades. No es pot permetre en una situació de crisis la permanència en la subsistència i hi han altres possibilitats, d’un discurs alternatiu per prioritzar les retallades administratives i no les socials.