Ens trobem amb una progressiva reducció dels pressupostos públics en un moment que la inversió en acció social es fa més necessària que mai. Aquesta reducció demana un esforç per trobar alternatives que permetin minimitzar el seu impacte tant en les entitats que presten aquests serveis, i sobre tot, en les persones que en necessiten els serveis.

Sabem que la mesura de l’impacte social, i, en conseqüència, de l’eficàcia i de l’eficiència d’una entitat no lucrativa ha estat, i és, objecte de nombrosos estudis acadèmics (per exemple, Herman i Renz, 1999), sense que hi hagi cap conclusió definitiva. Això no ens impedeix veure clarament algunes causes d’ineficiència, ni algunes possibles solucions que poden ser promogudes pels finançadors institucionals de les entitats del tercer sector social i que haurien de ser integrades en la gestió d’aquestes entitats, de forma que permeti variar l’estructura del seu finançament i la seva relació amb l’entorn.

Entenem que augment de l’eficiència vol dir aconseguir un major impacte social (els resultats buscats) amb uns mateixos recursos. Tenim clar que no tot es redueix a aprimar estructures, i reconeixem com a font d’ineficiència la necessitat de les entitats de fer activitats que les desvien de la seva missió per a garantir la seva supervivència.

L’anuari del Tercer Sector Social a Catalunya ja deixa clar algunes d’aquestes desviacions que pateixen les entitats. Quant a causes d’ineficiència, hi ha el dubte de si les entitats destinen més recursos a mantenir estructures que a impulsar projectes amb impacte social.

D’altra banda hi ha la certesa que, en major o menor mesura, moltes entitats presenten projectes pensant més en com mantenir el seu equip que en la idoneïtat del projecte. Això provoca el fet que molts esforços i recursos de les entitats no lucratives s’esmercen en activitats no directament relacionades amb el seu objectiu. Com també que es crea una forta dependència en sentit bidireccional entre el finançador i l’entitat receptora.

També provoca, de vegades, una visió de les entitats com a suma de projectes, més que com a un projecte d’entitat al servei d’una necessitat social. Amb l’agravant que els projectes concrets són els que els demanen els finançadors institucionals, no els que els correspondria pròpiament. El problema que ens plantegem té un caràcter sistèmic, ja que comporta interaccions entre les entitats del tercer sector social amb els finançadors institucionals i també entre elles.

La visió per projectes concrets dificulta el manteniment de l’estructura necessària per garantir l’aprenentatge i el suport als professionals i voluntaris que presten els serveis.

Hem fet ja referència en els antecedents de la necessitat d’una gestió financera adequada, que hauria d’anar orientada a una major independència de l’entitat per a desenvolupar la seva missió.

Tot això ens fa pensar que caldria afrontar el que podem dir una reconversió del sector, de manera que les entitats:

● Es centrin en problemes socials rellevants no coberts de manera suficient per les administracions públiques, i propis de la missió de l’entitat.

● Dediquin tots els seus recursos a la seva missió (també els indirectes o de suport).

 

FOTO de Janis Lanka