La “Guia per a la Innovació Social” de la Unió Europea, considera que les innovacions socials són aquelles que són socials tant en les seves finalitats com en els mitjans. Una innovació feta des dels despatxos d’un Ajuntament, o d’una entitat no lucrativa, no entraria en aquesta categoria. Aquest tipus d’innovació pot ser molt útil, i tant de bo que n’hi hagués moltes. Però les innovacions socials tenen un altre avantatge, com diu la mateixa Guia: no només són bones per a la societat, sinó que reforcen la capacitat de les persones per actuar.

Ara bé, si les innovacions no es generen des d’una institució, des d’on es fan? On hi ha el punt de trobada amb “la societat” per a proposar noves maneres de resoldre problemes?

Amb això veiem que la innovació social demana uns espais de trobada i treball, adequadament gestionats perquè es pugui produir. És en aquest sentit que parlem dels espais per a la innovació social.

En el nostre entorn, hi ha una munió de Taules i d’entitats de segon grau que tracten diferents àmbits de la problemàtica social. Si anem una mica més lluny, a tot Europa trobarem molts centres dedicats a impulsar la innovació social.

Però quan busquem exemples, la cosa es complica. La major part dels que trobem en la bibliografia segueixen sent iniciatives bones per a la societat, però produïdes en els laboratoris.

Diu “The Open Book of Social Innovation”, que les innovacions socials poques vegades s’aconsegueixen amb un esforç deliberat i estructurat, com passa també tantes altres innovacions. Estem d’acord amb aquesta afirmació, però no ens hauríem de conformar a esperar idees afortunades. Sabem que la innovació social es pot abordar com un procés sistemàtic, com tot tipus d’innovació. Un aspecte diferencial del procés que porta a la innovació social és, precisament, que ha d’incloure la creació i gestió dels espais per a la innovació.

Crear un espai per a la innovació social i fer-lo productiu demana que es donin algunes condicions necessàries:

  1. Que algú prengui el lideratge: i que tingui autèntic desig de produir transformacions socials, grans o petites, i que altres col·lectius acceptin o vulguin compartir aquest lideratge.
  2. Que un conjunt d’entitats, representades sovint per professionals, s’autoritzin a anar més enllà de la seva tasca concreta i mirar cap un objectiu més ampli.
  3. Que alguna d’aquestes entitats representi els usuaris, o que se’ls pugui incloure en el projecte d’una manera o altra.
  4. Que hi hagi un sistema de governança que permeti que les entitats i persones interessades treballin juntes.

I aquí és on hi ha les veritables dificultats. Equipaments i diners poden ajudar, però no asseguren el compliment de les condicions esmentades (no n’hi prou amb “la pedra”).

El coneixement per a gestionar els espais i consorcis d’entitats, per a generar idees innovadores i per a convertir aquestes idees en projectes existeix, i el tenim.

Potser hem de pensar que hi ha una condició anterior a les quatre que hem citat abans: que les entitats, i en especial les institucions públiques, s’autoritzin a sortir de les seves funcions estrictes i entrar en coalicions interdisciplinàries amb visions més àmplies. I que siguin capaces de pensar que a la societat hi ha problemes que no pot resoldre sol cap dels agents socials.

Sabem que les institucions tenen problemes per a dedicar recursos al que no és la feina estricta. I, potser també, una certa mandra. Demanar un altra enfocament a les entitats, és potser demanar massa?