Els que hagin treballat identificant indicadors per mesurar com avança un projecte saben que no és una tasca senzilla. S’ han de dedicar esforços per a que els indicadors siguin tangibles, coherents amb els objectius i amb uns estàndards adequats.

Però a vegades, tot i haver fet aquesta feina correctament, sorgeixen problemes per altres bandes. M’explicava la responsable de qualitat d’una empresa força gran, que estaven treballant en la implantació d’un nou sistema de qualitat que la direcció considerava estratègic per l’empresa. Per veure com avançava la implantació del model en les diferents divisions, es feien reunions periòdiques de seguiment, amb la presentació d’indicadors per veure la implantació en cada una d’aquestes àrees. El departament de qualitat era l’encarregat de preparar els indicadors, segons les dades facilitades per les pròpies divisions, i com se sol fer, es visualitzaven amb els colors del semàfor.

Uns dies abans de cada reunió des del departament de qualitat es presentaven els informes provisionals al cap de cada divisió. I aquí començava la batalla. Cada punt vermell que hi havia es convertia en una disputa, per molt que les dades fossin clares. Tot i explicar-los que els indicadors eren només això, indicadors, i que no implicaven cap culpa sinó només una manera per poder focalitzar i analitzar els problemes, ningú volia veure aquell color en els seus indicadors.

Com que des de qualitat es van cansar de discutir, van decidir que el color carabassa passaria a significar “s’hi està treballant”, de forma que va esdevenir una mena de comodí. Quan es discutia un punt en qüestió, es deia que s’hi estava treballant, i passava de ser vermell a carabassa. Immediatament el vermell va desaparèixer de les reunions amb les evidents cares de satisfacció dels caps de divisió. Però és evident que el que passa en aquesta empresa és que el carabassa és el nou vermell.

 

Imatge: Copyright © 2004 Rafał Pocztarski