En aquest mesos al voltant de canvi d’any, en els que d’una manera o una altra propiciem a les nostres organitzacions la reflexió, l’avaluació i el balanç de l’any, i on els bons propòsits formen la base del plantejament de la nostra actuació, ja ens han advertit de que en aquest 2013 s’assolirà la xifra de sis milions d’aturats. Com a conseqüència, més increïble encara és el fet que considerem com assumit, el que ja s’ha anomenat una altra vegada, el nostre èxode. El nombre d’espanyols que han emigrat ha passat a ser de 10.980 durant el 2004 a 37.890 el 2011…una barbaritat! i més encara quan hi ha ben poques polítiques s’implementen per evitar-ho o per afavorir el seu retorn.

train-tracks-close

Així és que la fugida de persones i alhora de capital intel·lectual no sembla ser el centre d’atenció dels nostres governants. Ara bé, amb l’anunci del pla antifraude, milers de milions d’euros surten cap a l’estranger, s’intensifica la fugida d’aquests capitals i aquest fet sí es considerat com una autèntica amenaça per al nostre país, que per suposat cal aturar… amb menys pressió fiscal (indults, tributacions especials, de les SICAV,…). Està clar que cal resoldre la competència fiscal entre els països, però durant aquest últims 30 anys, també podem dir que hi ha hagut una notable “fugida fiscal” dels més rics.

Aquesta desproporció, ja va fer que Espanya ocupés els llocs de cua dels països de la UE dels 15 en el rànquing de despeses de protecció social abans de la crisi i ara les retallades a més a més, s’estan practicant sobre unes prestacions molt baixes, en termes comparatius amb els nostres veïns. Ens trobem així, que avui en dia iniciem aquest 2013 sent el país de la zona amb més taxa de pobresa, més desigualtat i més atur de llarga durada.

En aquest entorn de manca de recursos i de desigualtat social creixent, el paper de cohesió social de les entitats del Tercer Sector és imprescindible, sense oblidar que la prestació de serveis socials delegats a aquestes entitats socials és una responsabilitat de les administracions públiques. Estem veient com el seu compromís persisteix fent-ho tot amb menys, amb imaginació i dedicació, amb innovació i treballant més; però – tot i així- hi ha moltes entitats que estan a punt de fer fallida i existeix el perill de que pugin ser assumides per altres amb ànim de lucre… La seva subsistència ha de passar per integrar esforços entre diferents entitats, augmentar de dimensió o grandària i no fer-se la competència.

Més que la reconversió de les entitats del Tercer Sector, és imprescindible un canvi radical per tal d’encarar aquest nou entorn -si li volem dir- sobrevingut. Però no es difícil constatar que una gran part d’entitats socials moltes vegades, han oblidat els seus principis fundacionals i pateixen una manca de definició dels seus propis valors, o no els tenen prou definits i alguna cosa semblant passa amb les seves estratègies. Crec que és cert que les postures personals dels diferents directius poden influir de manera determinant en la variació d’aquestes orientacions, en les que ha d’existir l’equilibri adequat entre vocacions i estils de gestió, aparentment contradictoris.

També la nota d’indiferenciació respecte al sector públic i el sector lucratiu ha de pesar sobre el Tercer Sector. La necessitat d’eficiència, de gestió òptima i de professionalització ha de portar a que totes les formes d’organització social acabin assemblant-se i per tant el Tercer Sector haurà de ser un actor amb la pròpia singularitat en els concerts dels diversos actors.

Aquest canvi haurà de permetre modificar la ubicació conceptual en la que s’acostuma a emmarcar al sector social com actor econòmic: de “Despesa” cal passar a “Inversió”, el sector com generador de riquesa.

Pel que fa a la Responsabilitat Social Empresarial (RSE), haurà de ser un àmbit propici per l’expansió de les organitzacions socials, que podria portar a noves formes de relació, d’aliances, per la necessitat de construir fronts socials amplis, intersectorials, com mitjà per tal de reforçar una sensació extensa de debilitat.

Per últim, hem passat de la situació de la “credibilitat sense dubte” del propi “ser ong”, a una situació en que la credibilitat no es pressuposa, ara s’ha de demostrar.

Caldrà per tant, mitjançant la creativitat, dissenyar i construir noves formes d’organitzacions que estiguin a l’alçada d’aquests temps i del seus ingents reptes o desafiaments.